Video del Pregón 2009. Carroza del CEIP Nº5 de Almassora

Otro previo del montaje de la peli "Piratas del Nº5", seguro que faltan nombres, me disculpo por mi mala memoria. Si alguien quiere que ponga el nombre de algún alumno más me lo decís y lo incluiré en los créditos de grumetes.
En este previo se incluye por fin un primer clip de video del desfile de carrozas, con el barco pirata del Número 5 navegando por las calles de nuestra ciudad.

La Garrofera Màgica

Traducció i recreació del compte de Flor Sánchez Zúñiga El Algarrobo Mágico

Aquell poble era el més feliç que mai s'ha conegut. De matí el sol daurava els seus paisatges i de vesprada el vent aplegaba, enjogassat, a acariciar les fulles dels arbres llogarenços, les garroferes. Tot el dia sencer semblava la festa major del poble.

Tothom cantava feliç al temps que tallaven figuretes de fusta aprofitant les branques que podaven a les garroferes. Els llenyaters només podaven les rames que necessitaven i no tenien cap presa en tornar a tallarles. Aixina hi havia fusta per a tots i en créixer noves branques els arbres es feien mes forts.

Un dia peró, algú va pensar que en lloc de podar no només unes rametes s'estimaria més tallar l'arbre sencer.

- Així vendré tota la fusta al poble del costat - va dir el llenyater – a on no hi ha cap garrofera tot i sent tan propet d'ací.

No s'ho va pensar més i va talar l'arbre. Molt prompte, quasi sense adonar-se, tots els llenyaters del poble van fer lo mateix. Els escarrassos de feina, que així és com li diuen als burrets que carreguen la fusta, anaven d'un costat a un altre tot el dia.

Poc a poc van anar acabant-se els arbres de més al prop i els llenyaters teníen que anar cada volta més lluny. Fins i tot van aplegar a barallar-se quan després d'una llarga caminada hi trobavem una garrofera i tots la volien talar.

Així aquell poble que abans era alegre i treballador va veure com la seua gent es tornava malagradosa i cansada. El desert va envoltar les seues cases cobrint de sorra els seus dies.

Un bon matí, tot just quan els primers rajos del sol començaven a pentinar el cel, Micalet, que en set anys era l'aprenent de llenyater mes xicotet del poble, es va ficar al cap el seu gran barret de palla i va eixir creuant l'arenal dalt del seu burret.

• Tant de bó que trobe la llenya abans que faça mes calor - llançà un sospir acomodant-se damunt de l'esquena del seu escarràs de feina, i a l'instant es va quedar adormit agafat al coll del burret.

• Bzzzzz - va zumzejar de sobte una abella volant entre les dues orelles del burret. El bitxet es va alçar com si fora un cohet cap a la lluna, donà un gir i tornà a baixar a plom fins que va clavar el seu fibló a l'esquena peluda del burret.

• Ji-ju-ji-ju-jiu-juuu – va cridar de dolor el burret que de seguida va eixir com un llamp.

• Uf, me he adormit – va murmurar Micalet encara atordit de son - On estem...? - Va alçar el cap per mirar al seu voltant.

• Guauuu! Mira el que hem trobat – va dir ficant-se bé el barret.

• Es una garrofera gegant! - va cridar entusiasmat – Quanta llenya!

Davant del xiquet hi havia un formós arbre que semblava bressolarse al ritme d'una alegre melodia que el vent cantava entre les seues fulles, com als dies de festa del seu poble, quan tots s'acostaven a la soca del millor arbre per cantar i ballar sense parar. Donant bots d'alegria, Micalet va alçar el seu destral, peró abans d'amollar el primer colp, el seu gran barret va eixir disparat.

• Maleït barret volador – el va arreplegar rient.

Va tornar a alçar el seu destral i un altra vegada va volar el seu barret.

• Una altra? Aquest calor m'està encollint el cap – va riure el xiquet.

I així tornava a pasar una i altra vegada.

• Peró, qué està passant? va tremolar el xiquet que ja començava a tindre una miqueta de por.

• No t'esglaies, soc la garrofera que volies tallar - va dir una veu molt grau.

• Necessites llenya? Agafa algunes de les meues rames. Tornaràn a créixer i sempre tindré les millors per a tu.

I un vent suau i juganer va fer tornar el barret al cap de Miquel. D'aquesta manera, eixa vesprada, el seu burret carregat de llenya va ser l'alegria de la casa.

• Peró, on haurà trobat tota eixa fusta, si pel voltant ja no hi ha cap rameta més? - Es van preguntar amb enveja els llenyaters i van decidir anar darrere d'ell.

A l'endemà – bzzzz – l'abella tornà a aparéixer al camí i va apuntar el seu fibló cap als llenyaters que seguíen a Micalet.

Una altra vegada, en mig dels crits, aparegué de sobte la garrofera davant dels llenyaters

• No pensaves dir res? - Van dir els llenyaters alçant els seus destrals per tallar l'arbre sencer.

• No ho feu, per favor, es el nostre amic – va cridar el xiquet.

• Lleva't d'en mig – va bramar un dels homes que ja estava preparat per donar la primera destralada. En eixe mateix instant una brisa inesperada va envoltar als llenyaters i va alçar els seus barrets que semblavan volar com si foran pardals.

Entre crits i carreres darrere dels barrets, es van trobar en mig d'un núvol de pols en un desert interminable pel qual esbaraven sense poder aturarse. Semblava que el calor eixia de l'arenal com onades de fum.

No hi havia absolutament res al voltant d'ells. Ni cap arbre, ni cap flor.

Molt prompte van sentir una gran tristor en vore aquest paisatge dessolador.

De sobte, una brisa fresca va aclarir tota la polseguera i es van veure corrent entre arbres i flors.

Molt sorpresos, van vore cóm els seus barrets creuaven volant un rierol, al peu d'una cascada i anaven a col·locar-se a la copa dels arbres.

A la fi van poder aturarse i contemplar el paisatge. Era un lloc bellíssim.

• Oh! - es van lamentar – hem perdut la nostra llar, els nostres arbres i, fins i tot, hem perdut els barrets. Quins badocs vam ser.

• Encara esteu a temps de recuperar-ho tot – va dir la garrofera que tornà a parlar de nou – Recorden, el bon llenyater només talla la fusta que necessita, a més a més sembra més arbres i els cuida.

• Ara ja ho sabem, la nostra llar era un lloc molt bell i ho tornarà a ser – van prometre.

I aixina va ser com aquell desert tornà a ser un camp de garroferes que tothom s'hi miraba de cuidar. Poc a poc van créixer nous arbres que començaren a reverdir el paisatge. El alegre soroll de les fulles tornà a recórrer el poble, les seues llars i els seus somnis. La garrofera màgica va esdevenir en la llegenda que els ancians comptaven les caloroses nits de l'estiu.

Video del Pregón

Tercer previo de mi montaje de la peli "Piratas del Nº5", seguro que me faltan nombres

Fotos de Santa Quiteria

Algunas fotos de carrozas